Obama justifica recórrer a la guerra al recollir el premi Nobel de la pau

Barack Obama no es va prendre la seva presència ahir a l'Ajuntament d'Oslo com un mer acte protocol·lari. No va voler limitar-se a recollir el seu diploma com a Nobel de la pau d'aquest any, deixar anar unes benintencionades paraules i tornar com més aviat millor a Washington.

El president dels EUA va parlar amb intenció de transcendir, d'estar a l'altura de l'ocasió, a l'altura de les seves millors aparicions públiques. Va reflexionar sobre la perversa relació entre la pau i la guerra, la necessitat de l'ús just de la força i fins i tot de la bondat i la maldat innates en l'ésser humà. «Els instruments de la guerra tenen un paper a jugar per preservar la pau», va afirmar ni més ni menys que al mateix temple de la pau.

Profund i alhora retòric, pragmàtic i intel·lectual, somiador i realista, sovint commovedor, Obama va recollir el premi donant el millor de si mateix i sense esquivar tota la controvèrsia que ha envoltat la seva designació. De fet, va començar per aquí, pel seu encara anorèxic palmarès. «Comparat amb alguns gegants de la història que han rebut aquest honor, com Nelson Mandela i Martin Luther King, els meus mèrits són escassos». I va recordar els homes i dones del món que han estat «empresonats i agredits en la seva recerca de justícia, alguns de coneguts, alguns altres no, que es mereixen molt més que jo aquest honor».

Obama no va eludir tampoc l'aparent incongruència de rebre el Nobel de la pau una setmana després d'haver ordenat l'enviament de 30.000 soldats més a l'Afganistan. A fora, amb el fred d'Oslo, alguns manifestants van protestar per aquest fet. «Estem en guerra i sóc el responsable del desplegament de milers de joves americans per lluitar en una terra llunyana. Els uns mataran; els altres moriran. Així que vinc aquí amb un sentit molt concret del que significa un conflicte armat».

Van tocar trompetes reials quan va arribar, es van interpretar boniques composicions en honor seu i els aplaudiments de benvinguda van ser dispensats amb emocionada intensitat per l'elit de la societat noruega a l'ajuntament. Però Barack Obama, amb el seu repàs a les penúries del nostre món i les angoixants decisions que els líders de bona fe han d'afrontar de vegades, de seguida va transformar l'ambient solemne en un de més transcendent.

«EL MAL EXISTEIX» / «No porto amb mi avui aquí una solució definitiva per als problemes de la guerra. Hem de reconèixer per començar la dura realitat que no eradicarem la violència mentre visquem. Hi haurà ocasions en què les nacions, actuant individualment o concertadament, trobaran l'ús de la força no sols necessari, sinó moralment justificat», va advertir.

I malgrat aquestes paraules de guerra, es va declarar hereu de Luther King. I de les seves afirmacions de pau («la violència no porta mai una pau permanent; només nous conflictes i més complicats», va esmentar). «Però com a cap d'Estat no puc deixar-me guiar només pel seu exemple. M'enfronto al món com és, i no puc mantenir-me impassible davant les amenaces que rep el poble nord-americà. Perquè ningú s'ha d'enganyar: el mal existeix. I un moviment no violent no hauria pogut aturar l'exèrcit de Hitler. I les negociacions no podran convèncer els líders d'Al-Qaida perquè abandonin les armes. Dir que la força és a vegades necessària no és una crida al cinisme, és un reconeixement de la història, les imperfeccions de l'home i els límits de la raó».
I en aquest punt va semblar al·ludir, sense esmentar-la, l'opinió pública europea. «En molts països hi ha una profunda ambivalència sobre l'acció militar, no importa la causa.

Entenc bé que la guerra no és popular. Però entenc també que amb el desig de pau rarament n'hi ha prou per aconseguir-la. La pau requereix responsabilitat i comporta sacrificis. Per això -va afegir en un cant al multilateralisme del qual és tan partidari- l'OTAN continua sent indispensable. Per això hem de reforçar l'ONU i no deixar la tasca a uns quants països».

El dirigent va advocar per la pressió conjunta i sincronitzada de la comunitat internacional sobre els països conflictius, però mai en sacrifici del diàleg continu. «Sé que les sancions sense opció de sortida i la condemna sense discussió no porten enlloc. Cap règim repressiu pot recórrer un nou camí si no se li dóna l'opció d'una porta oberta».

La primera frase del discurs d'Obama va ser: «Malgrat totes les crueltats i penúries del nostre món, no som presoners del nostre destí». I amb un aprofundiment d'aquesta idea va acabar. Ho va fer tornant a recordar el doctor King. «La no-violència practicada per homes com Gandhi i King no pot posar-se en pràctica en cada circumstància, però l'amor que van pregonar ha de ser sempre l'estrella que ens guiï en el nostre camí». I una última reflexió pròpia. «Podem admetre que sempre hi haurà opressió entre nosaltres i tot i així esforçar-nos per un món just; podem entendre que sempre hi haurà guerra i tot i així esforçar-nos per la pau. Podem fer-ho; és l'esperança de tot el món i aquesta ha de ser la nostra tasca aquí a la Terra».
Fuente y autor: ALBERT Guasch/elperiodico