Diner negre en el blanc
Ho va fer Itàlia. També Portugal. I a Espanya hi va haver dues grans operacions per aflorar diner negre. Una el 1977, amb la democràcia acabada de néixer, per posar en marxa un sistema fiscal homologable a la resta d'Europa; i una altra a principis dels 90, amb Felipe González com a president del Govern.
L'Executiu socialista de José Luis Rodríguez Zapatero descarta totalment una iniciativa d'aquesta naturalesa, molt difícil de vendre a un electorat d'esquerres. I més quan l'1 de juliol l'IVA pujarà dos punts -fins al 18%-, un tribut que paga tothom independentment de la seva renda. I també quan es preparen alces de l'IRPF per als ingressos més alts, els assalariats que més guanyen, en autonomies com Catalunya, i el Govern també les estudia.
Però el diner negre són recursos que serien extremadament útils en un moment d'elevat dèficit i deute públics, que han conduït a retallades socials. L'última estimació, realitzada pel sindicat de tècnics d'Hisenda (Gestha), xifrava l'import de l'economia submergida a Espanya en el 23,3% del producte interior brut (PIB) -gairebé 245.000 milions d'euros l'any passat-. Això suposaria que gairebé un de cada quatre euros de la riquesa que es va generar al país va eludir el pagament al fisc.
«Com més efectiu circula, més economia submergida existeix. I a Espanya el volum d'efectiu és alt i, a més, gairebé el 70% està en bitllets de 500 euros», explica a manera de prova José María Mollinedo, secretari de Gestha. Aquest col·lectiu, com els inspectors d'Hisenda integrats a IHE, defensa esforços més importants en la lluita contra el frau i rebutja iniciatives que «assentin la idea que la conducta dels defraudadors, abans o després, quedarà impune».
En tot cas, la qüestió no és únicament treure a la llum aquest ingent volum de recursos sinó com. El
Col·legi de Gestors Administratius de Catalunya ha estat un dels més actius en l'últim any en la petició d'una mesura així. Els partits parlen d'això amb més pudor.
En qualsevol cas no es tractaria d'un perdó total. Jordi Altayó, president de la comissió fiscal d'aquest col·legi, defensa l'emissió de deute especial al 0% a un termini de quatre anys i un dia, amb una penalització del 2% sobre el capital aflorat. El termini supera el període a partir del qual prescriuen les infraccions tributàries. «Això», diu, «equivaldria a un cost real inferior al 10% per a l'implicat, que seguiria sent molt més atractiu que el tipus marginal màxim del 43% en l'impost de la renda, o més elevat com preveu, per exemple, Catalunya».
No tothom ho veu de la mateixa manera. Valentí Pich, president del Consell General de Col·legis d'Economistes, tan sols considera lògica una iniciativa així «dins d'un pla global d'actuació per retallar la despesa pública i augmentar els ingressos, no com una mesura en solitari».
Tampoc és segur que tingui èxit. Per exemple, el 1991, «es van encarregar per part del Govern inspeccions massives i, una vegada determinat el deute de l'implicat, se li oferia l'opció legal de regularitzar amb deute especial», recorda Mollinedo ¿Resultat d'aquesta estratègia coercitiva? Uns 80.000 inversors i uns 4.500 milions de pessetes de llavors (50 milions d'euros de l'actualitat, una vegada computada la inflació).
El cert és que també hi ha molts diners fora del país. Almenys uns 12.000 milions, segons els fons ingressats al Tresor espanyol per paradisos fiscals en compliment d'una directiva europea. Però s'escapen d'aquest control, amb una retenció d'entre el 10% i el 15% en els rendiments, molts altres capitals invertits, per exemple, en assegurances de vida.
Qualsevol mesura per atraure aquests fons ocults podria alleujar les finances públiques. Itàlia va aconseguir introduir al circuit legal 80.000 milions d'euros, el 5% del PIB l'any passat. La pregunta que tothom es fa és: ¿funcionaria a Espanya en la crisi actual?
Fuente y autor: AGUSTÍ SALA /elperiodico
